La mort és silenciosa. El batec s’atura, el cor queda en quietud, la sang ja no circula per les cames ni els braços. Els llavis empresonen les paraules mai dites, els ulls deixen de veure com l’aire mou la branca.
Hi ha qui pensa, tanmateix, que després de tal silenci, hi ha de tornar la veu, una nova vida, el cel. En Joao n’és un d’ells. Ja té vuitanta anys i hi pensa sovint. “Ha d’haver-hi alguna cosa després de la mort. Tanta por que ens posaven per tot, per a què ens havien d’enganyar?”, pensa. Però al cap dels anys només és el silenci qui preval. El mateix Joao li dona voltes: “els que es moren no escriure, no truquen… qui sap”.
Les paraules d’en Joao, però, no han quedat en silenci, sinó recollides en un llibre.
Susana Moreira va voler escriure Ara i a l’hora de la nostra mort precisament per combatre el silenci dels qui moren, dels qui saben que moriran. Al llarg d’un any, la periodista portuguesa va recórrer diferents pobles rurals del nord de Portugal acompanyant a un equip de cures pal·liatives i entrevistant als malalts, coneixent la seva història, donant-li forma perquè les veus no quedessin més emmudides. El llibre s’obre amb la cita a la Cecilia Meireles: “I la mort és una àliga el crit del qual ningú descriu”.
No ens agrada parlar de la mort, vivim ignorant-la fins que hi arriba. La Susana, però, pensa a mirar-la els ulls. I d’aquest enfrontament neixen paraules tendres i frases senzilles, es creen imatges que donen valor a la vida. La Paula, en Joao i la Maria, l’Elisa i la Sara posen veu a qui mira apropa la mort. La d’un mateix o la d’un ésser estimat. Les seves confessions estremeixen, desdibuixen el lector, queden impreses en ell.
A l’inici de cada retrat, com si en comptes de periodista fos pintora, la Susana Moreira pinzella i delinea les cares, les mans, la postura de l’esquena de cada un dels protagonistes. N’explica la seva història, en retalla els records i afronta el seu present. Les canes, les dificultats per respirar, la tremolor dels dits. Després, però, la periodista desapareix del text, s’amaga en el silenci. No és ella qui ha de parlar. No és el seu crit el què s’ha de descriure.
En les últimes pàgines dels retrats és la veu dels implicats la que parla. Són els reculls de les converses que la Susana Moreira va mantenir amb tots ells, on es parla tant de la vida com de la mort. Apareixen la por i els somriures de la infantesa. La incertesa en el futur. Les paraules, però, són vívides, combatives. No s’apaguen en la foscor, si no lluiten per sortir a la llum, enlluernant vides que de mica en mica es van aturant.
Abans dels retrats, l’autora comença el llibre deixant-nos veure el diari que va portar durant els mesos en què va conèixer totes les històries del llibre. De nou, es dibuixen imatges senzilles, però plenes de significat. La Susana Moreira torna a demostrar-nos que no hi ha res més impactant que una escena quotidiana, res que signifiqui més per a nosaltres. “Una piscina buida. Sembla més gran quan és buida”.
Les frases del diari et fan sentir enmig d’un quadrilàter. Hi ha paràgrafs que et colpegen al pòmul dret i després et llencen a terra amb un ganxo. “D’alguna manera intueix que la mort comença molt abans d’emmalaltir-se, sense patiment, sense drama, sense un succés memorable”. Per moments, escoltes el compte enrere. 1, 2, 3… El KO tècnic. Però les paraules de l’autora tornen per donar-te la mà i aixecar-te. El significat impregnat en elles que després surt a la llum en el punt conclusiu del llibre t’esperonen a seguir.
L’últim punt del llibre comença amb el títol “Quan tornis del viatge que mai cap persona sana va voler fer, aniràs…”. I continua. “A mirar el rellotge per veure per fi com passa el temps. A llegir notícies de persones anònimes que moren soles i a sentir-te responsable com si les haguessis conegut. A més que pensar en cada mort com la fi del món, a pensar en què amb cada naixement el món torna a començar”.
En l’intent de descriure el crit dels qui moren, dels qui ningú escolta. En l’intent de trencar el seu silenci, de donar-los veu, cara i ulls en els seus darrers dies. En l’intent d’acostar-se a la vora de la mort, la Susana Moreira fa un crit per la vida. Ho recorda en el seu diari, res d’importància dura. Hi hem de ser conscients. Ara. I a l’hora de la nostra mort.
Deja una respuesta